El nou fonament de la veritat. [Una hipotètica conferència debat sobre la filosofia en el segle XX, realitzada a alumnes de batxillerat.] - Una pinzellada de filosofia - Comencem explicant el títol de la conferència. Per què Pinzellada?. Doncs, perquè és impossible que amb el temps que tenim i les meves limitacions acadèmiques, pugui ser alguna cosa més que una introducció, ara bé, esperem que la pinzellada sigui el principi d’un bon quadre que heu de pintar vosaltres. I per què Veritat? , doncs, perquè segons el resum de l’annex 1, el problema de la veritat ha estat, és i serà la gran qüestió de la filosofia i per tant de la humanitat, una veritat que ha de ser sempre entesa de manera transcendent i mai de manera banal com una simple certesa necessària per sustentar conclusions [Parlar una mica per sobre d’en Descartes i el seu mètode cartesià]. Abans de començar aquesta exposició hem de tenir clarament ben marcada l’època de la que ens toca parlar, ja que és fonamental per entendre el PER QUÈ d’aquesta manera de fer i de pensar de la filosofia contemporània. Com sabeu, el segle XX no ha estat un segle fàcil ni per a Europa ni per al Món, ha tingut a grans trets dues èpoques ben marcades en les dues meitats del segle. En la primera les dues grans guerres anomenades mundials, i no sense raó, i la segona meitat la de la reconstrucció d’un nou ordre en el món, marcat per l’establiment de la democràcia, la descolonialització i l’estat de benestar com a correctors de les polítiques del passat, però també per les guerres de blocs (guerra freda) com a conseqüència de les primeres [a comentar],. És per tant, tot plegat, l’impulsor d’una filosofia que doni solucions més que una filosofia que qüestioni la realitat [comentar /debat/ el sentit de la filosofia!!!], ha estat doncs un temps on la filosofia i els filòsofs han intentat anar per feina per no caure en grans debats estèrils, ja que la necessitat obligava a la superació, per no dir la supervivència, donat que la postguerra s’havia de superar d’una manera EXISTENCIAL, L’existència era la base del raonament desprès de tanta mort, mo havia una altra manera d’entendre ni a l’home ni al món. És per això que he escollit en aquesta presentació i com a representació de la filosofia del segle XX i de l’evolució del coneixement a una revolució com van ser les teories d’en Freud i la psicoanàlisi com a mètode revolucionari d’aportar més informació al coneixement, i també la fenomenologia d’en Husserl i dins d’ella l’existencialisme d’en Kierkegaard, Heidegger, i Sartre. [fem un exercici d’empatia història]Si més no pregunteu-vos, per entendre millor tot plegat, com encararíeu (des d’un punt de vista transcendental (no banal)) la vida en l'Europa del 1950, que voldríeu fer, sentir i parlar, que voldríeu que facin els vostres polítiques governants, i per tant dieu-me ara si l’existenciai la llibertad, la responsabilitat i l’angoixa no serien valors i sentiments a tenir en compte. Una vegada dit això, comencem amb el resum del segle XX, el qual ha estat un dels més prolífers en quant a filòsofs i filosofies, tendències i posicionaments. El desenvolupament de les ciències, de les tecnologies, però sobre tot de les anomenades ciències socials, no han suposat, de moment, la desaparició de la filosofia, ni tampoc dels pensadors, mes bé el contrari. La tecnologia ha vingut de la mà de la superació científica a embolicar encara molt més el món del pensament, en Heidegger i Ortega són un dels pensadors com J. Ellul més influents amb aquest tema cabdal del segle XX, i també l’escola de Frankfurt amb la teoria critica. Per a Heidegger la tècnica contemporània està relacionada amb la metafísica moderna que és allà on la realitat desapareix darrera de la idea que ens fem d’ella. Per a ell la tècnica és la “caiguda del vel” en l’home per descobrir la “veritat”, però aquesta tècnica evoluciona amb el temps com a mitjà, per a convertir-se en mediadora entre l’home i el món per ser una part (Latour la definirà com no-humana) del món, per convertir-se en un fi per ella mateixa. Heidegger (com tots els altres –Ortega i Ellul – per exemple) ens avisarà del perill que correm, demanant a l’home la necessitat de recuperar el pensament meditatiu perdut per l’egoista i calculador. Menció especial ha de tenir l’escola de Frankfurt en aquest tema, ja que la teoria crítica s’origina en l’alemanya anterior a la segona guerra mundial en la Universitat de Frankfurt i amb personatges com Max Horkheimer, Theodore, W. Adorno, Walter Benjamin, Krakauser, Erik Fromm i Helbert Marcuse entre d’altres. La teoria Crítica, doncs, pretenia recuperar la legitimitat teòrica d’un discurs que considerés la racionalitat dels fins, i no només els seus resultats o la seva suposada adequació instrumental als propis mitjans del sistema, o sigui, intentaria fonamentar la primacia de la pràctica sobre la raó tècnica. enyorant la tendència cap a llibertat de la il·lustració. És destacable la introducció de l’aspecte econòmic en el progrés de la ciència, els filòsofs de l’escola de Frankfurt també van ser escèptics sobre la neutralitat [comentem neutralitat]de la tècnica i degut a les seves circumstàncies ambientals òbviament recelen d’ella i la qüestionen, la critiquen [obrir debat sobre la tècnica i la llibertat de l’home actual aclaparat de tanta tecnologia – discutir sobre si l’home necessita la tecnologa actual o és el valor econòmic qui utilitza la tecnologia per atrapar a l’home en una espiral de dependència injustificada -]. Però no volia jo només parlar de tecnologia, d’aquesta tecnologia que val la pena dir ens han fet passar d’usuaris utilitaristes a dependents i per tant a utilitzats per ella, i també pel seu atractiu econòmic. [Parlem una mica dels mercats financers com el NASDAQ ]. En definitiva estem davant d’un segle prolífic filosòficament, pragmàtic i funcional, on s’ha intentat parlar i explicar la mateixa condició humana, per intentar donar raó al seu comportament, malauradament bastant irracional dit sigui de pas, i on uns han considerat que l’home és esclau del seu inconscient (Freud), o per l’economia (Marx). Mentre que altres han pensat que malgrat tot això l’home és per sobre de tot lliure (Sartre i els existencialistes esdevinguts dels fenomenològistes com Husserl). Però expliquem una mica tot això. Per la psicoanàlisi la solució a tot plegat recauria en el subconscient, pel marxisme en la desalienació econòmica, pels “escolàstics” de Frankfurt en la supressió de la repressió social, mentre que pels existencialistes ateus la veritable solució a tots els problemes recauria en el compromís de l’home en la seva pròpia humanitat, acceptant les conseqüències de la seva pròpia llibertat d’elecció i de pensemant, mentre que pels no ateus és precisament la transcendentalitat de l’ésser humà com la veritable veritat de l’home [a quins temps passats ens recorda tot això???]. Tot això ha estat l’única realitat destacable en el món de les idees en el segle XX, en tot el món, o simplement ha estat un pensament més dins de l’etnocentrista Europeu?. Déunidor, per només ser una part, però és veritat que hi ha més encara. En els països de l’est (comunistes abans, ex-comunistes ara) i en els anglosaxons (Anglaterra i els EEUU) ha estat tan important com efímera, sobre tot en l’òrbita comunista, la aportació filosofia al segle XX. La socialdemocràcia és l’exemple (déunidor oi!). Malgrat haver decaigut el sistema comunista, no podem dir que les seves idees estiguin mortes i que el marxisme s’hagi esfumat igual que el mur de Berlín al 89, la seva filla moderada (la socialdemocràcia) vestida de democràcia està aquí per recordar-nos que no ha estat així. Així idees com el materialisme dialèctic, el determinisme històric, i l’economia antilliberal o dirigida, segueixen en el cap de molts, però no molt més, malgrat que si és cert que la socialdemocràcia, en teoria, incorpora tots aquests fonaments, això si, moderats pel respecte als valors democràtics i al de la propietat privada. En altres latituds, el llenguatge, la tècnica i sobre tot la ciència han estat les grans aportacions anglosaxones al món de les idees, generant noves pautes de comportament (noves ètiques), noves necessitats i nous debats ontològics com el de la realitat física vs la transcedentalitat i obligada per un cert determinisme que fan que tot allò que la ciència no pugui explicar, o no existeix o simplement és una farsa. Tot plegat com l’herència de pensadors com Hume i el seu empirisme o com Comte i el seu positivisme. D.ARAGONÈS. Bibliografia i Webgrafia (2010). • Mòduls Assignatura Filosofia I UOC • Material aportat per la consultora: Núria Eastrach i Mira • Breu història de la filosofia (Les grans etapes del pensament filosòfic), G. Mayos amb A. Bosch, M.A. Carod, A. Castiñeira, F.J. Fortuny, J. Muñoz y J. Sales, Barcelona, Editorial Columna, 1987 (2a edición, 1995), pp. 127-146. • Diccionario de Filosofia. Circulo de lectores Barcelona 2002. – Nova edició actualitzada por la catedra Ferrater Mora sota la direcció de Josep-Maria Terricabras. Referències de i sobre K. Marx http://www.ucm.es/info/bas/es/marx-eng/ http://www.marxists.org/espanol/m-e/index.htm http://www.marxists.org/ Referències sobre Freud http://www.psicomundo.org/freud/ http://www.psikeba.com.ar/ http://www.elortiba.org/dicpsi.html (diccionari psicoanàlisi) http://www.psiconet.org http://www.xtec.es/~lvallmaj/barrinou/freud/frement.htm Referències sobre Husserl http://www.educajob.com/xmoned/temarios_elaborados/filosofia/La%20fenomenolog%EDa%20de%20Husserl.htm Breu diccionari analític de conceptes husserlians: http://www.filosoficas.unam.mx/~zirion/BDACH.html Referències sobre Heidegger http://www.heideggeriana.com.ar http://www.heideggeriana.com.ar/bibiliografia/bibliografia.htmhttp://www.heideggeriana.com.ar/comentarios/comentarios.htm. Referències a Sartre. http://expositions.bnf.fr/sartre/ http://fr.wikipedia.org/wiki/Jean-Paul_Sartre http://www.youtube.com/watch?v=srQP-wSdJWk&NR=1 http://sites.radiofrance.fr/chaines/france culture2/dossiers/2005/sartre/expo.php http://sites.radiofrance.fr/chaines/france-culture2/dossiers/2005/sartre/expo.php http://sites.radiofrance.fr/chaines/france-culture2/dossiers/2005/sartre/expo.php   Webgrafia en General. http://www.wikilingue.com/ http://ca.wikilingue.com/es/Sartre http://ca.wikipedia.org/wiki/Jean-Paul

El nou fonament de la veritat. [Una hipotètica conferència debat sobre la filosofia en el segle XX, realitzada a alumnes de batxillerat.]

- Una pinzellada de filosofia -

Comencem explicant el títol de la conferència. Per què Pinzellada?.

Doncs, perquè és impossible que amb el temps que tenim i les meves limitacions acadèmiques, pugui ser alguna cosa més que una introducció, ara bé, esperem que la pinzellada sigui el principi d’un bon quadre que heu de pintar vosaltres. I per què Veritat? , doncs, perquè segons el resum de l’annex 1, el problema de la veritat ha estat, és i serà la gran qüestió de la filosofia i per tant de la humanitat, una veritat que ha de ser sempre entesa de manera transcendent i mai de manera banal com una simple certesa necessària per sustentar conclusions [Parlar una mica per sobre d’en Descartes i el seu mètode cartesià].

Abans de començar aquesta exposició hem de tenir clarament ben marcada l’època de la que ens toca parlar, ja que és fonamental per entendre el PER QUÈ d’aquesta manera de fer i de pensar de la filosofia contemporània.

Com sabeu, el segle XX no ha estat un segle fàcil ni per a Europa ni per al Món, ha tingut a grans trets dues èpoques ben marcades en les dues meitats del segle. En la primera les dues grans guerres anomenades mundials, i no sense raó, i la segona meitat la de la reconstrucció d’un nou ordre en el món, marcat per l’establiment de la democràcia, la descolonialització i l’estat de benestar com a correctors de les polítiques del passat, però també per les guerres de blocs (guerra freda) com a conseqüència de les primeres [a comentar],. És per tant, tot plegat, l’impulsor d’una filosofia que doni solucions més que una filosofia que qüestioni la realitat [comentar /debat/ el sentit de la filosofia!!!], ha estat doncs un temps on la filosofia i els filòsofs han intentat anar per feina per no caure en grans debats estèrils, ja que la necessitat obligava a la superació, per no dir la supervivència, donat que la postguerra s’havia de superar d’una manera EXISTENCIAL, L’existència era la base del raonament desprès de tanta mort, mo havia una altra manera d’entendre ni a l’home ni al món. És per això que he escollit en aquesta presentació i com a representació de la filosofia del segle XX i de l’evolució del coneixement a una revolució com van ser les teories d’en Freud i la psicoanàlisi com a mètode revolucionari d’aportar més informació al coneixement, i també la fenomenologia d’en Husserl i dins d’ella l’existencialisme d’en Kierkegaard, Heidegger, i Sartre. [fem un exercici d’empatia història]Si més no pregunteu-vos, per entendre millor tot plegat, com encararíeu (des d’un punt de vista transcendental (no banal)) la vida en l'Europa del 1950, que voldríeu fer, sentir i parlar, que voldríeu que facin els vostres polítiques governants, i per tant dieu-me ara si l’existenciai la llibertad, la responsabilitat i l’angoixa no serien valors i sentiments a tenir en compte.

Una vegada dit això, comencem amb el resum del segle XX, el qual ha estat un dels més prolífers en quant a filòsofs i filosofies, tendències i posicionaments. El desenvolupament de les ciències, de les tecnologies, però sobre tot de les anomenades ciències socials, no han suposat, de moment, la desaparició de la filosofia, ni tampoc dels pensadors, mes bé el contrari. La tecnologia ha vingut de la mà de la superació científica a embolicar encara molt més el món del pensament, en Heidegger i Ortega són un dels pensadors com J. Ellul més influents amb aquest tema cabdal del segle XX, i també l’escola de Frankfurt amb la teoria critica. Per a Heidegger la tècnica contemporània està relacionada amb la metafísica moderna que és allà on la realitat desapareix darrera de la idea que ens fem d’ella. Per a ell la tècnica és la “caiguda del vel” en l’home per descobrir la “veritat”, però aquesta tècnica evoluciona amb el temps com a mitjà, per a convertir-se en mediadora entre l’home i el món per ser una part (Latour la definirà com no-humana) del món, per convertir-se en un fi per ella mateixa. Heidegger (com tots els altres –Ortega i Ellul – per exemple) ens avisarà del perill que correm, demanant a l’home la necessitat de recuperar el pensament meditatiu perdut per l’egoista i calculador. Menció especial ha de tenir l’escola de Frankfurt en aquest tema, ja que la teoria crítica s’origina en l’alemanya anterior a la segona guerra mundial en la Universitat de Frankfurt i amb personatges com Max Horkheimer, Theodore, W. Adorno, Walter Benjamin, Krakauser, Erik Fromm i Helbert Marcuse entre d’altres. La teoria Crítica, doncs, pretenia recuperar la legitimitat teòrica d’un discurs que considerés la racionalitat dels fins, i no només els seus resultats o la seva suposada adequació instrumental als propis mitjans del sistema, o sigui, intentaria fonamentar la primacia de la pràctica sobre la raó tècnica. enyorant la tendència cap a llibertat de la il·lustració. És destacable la introducció de l’aspecte econòmic en el progrés de la ciència, els filòsofs de l’escola de Frankfurt també van ser escèptics sobre la neutralitat [comentem neutralitat]de la tècnica i degut a les seves circumstàncies ambientals òbviament recelen d’ella i la qüestionen, la critiquen [obrir debat sobre la tècnica i la llibertat de l’home actual aclaparat de tanta tecnologia – discutir sobre si l’home necessita la tecnologa actual o és el valor econòmic qui utilitza la tecnologia per atrapar a l’home en una espiral de dependència injustificada -].

Però no volia jo només parlar de tecnologia, d’aquesta tecnologia que val la pena dir ens han fet passar d’usuaris utilitaristes a dependents i per tant a utilitzats per ella, i també pel seu atractiu econòmic. [Parlem una mica dels mercats financers com el NASDAQ ].

En definitiva estem davant d’un segle prolífic filosòficament, pragmàtic i funcional, on s’ha intentat parlar i explicar la mateixa condició humana, per intentar donar raó al seu comportament, malauradament bastant irracional dit sigui de pas, i on uns han considerat que l’home és esclau del seu inconscient (Freud), o per l’economia (Marx). Mentre que altres han pensat que malgrat tot això l’home és per sobre de tot lliure (Sartre i els existencialistes esdevinguts dels fenomenològistes com Husserl). Però expliquem una mica tot això. Per la psicoanàlisi la solució a tot plegat recauria en el subconscient, pel marxisme en la desalienació econòmica, pels “escolàstics” de Frankfurt en la supressió de la repressió social, mentre que pels existencialistes ateus la veritable solució a tots els problemes recauria en el compromís de l’home en la seva pròpia humanitat, acceptant les conseqüències de la seva pròpia llibertat d’elecció i de pensemant, mentre que pels no ateus és precisament la transcendentalitat de l’ésser humà com la veritable veritat de l’home [a quins temps passats ens recorda tot això???].

Tot això ha estat l’única realitat destacable en el món de les idees en el segle XX, en tot el món, o simplement ha estat un pensament més dins de l’etnocentrista Europeu?. Déunidor, per només ser una part, però és veritat que hi ha més encara.

En els països de l’est (comunistes abans, ex-comunistes ara) i en els anglosaxons (Anglaterra i els EEUU) ha estat tan important com efímera, sobre tot en l’òrbita comunista, la aportació filosofia al segle XX. La socialdemocràcia és l’exemple (déunidor oi!).

Malgrat haver decaigut el sistema comunista, no podem dir que les seves idees estiguin mortes i que el marxisme s’hagi esfumat igual que el mur de Berlín al 89, la seva filla moderada (la socialdemocràcia) vestida de democràcia està aquí per recordar-nos que no ha estat així. Així idees com el materialisme dialèctic, el determinisme històric, i l’economia antilliberal o dirigida, segueixen en el cap de molts, però no molt més, malgrat que si és cert que la socialdemocràcia, en teoria, incorpora tots aquests fonaments, això si, moderats pel respecte als valors democràtics i al de la propietat privada.

En altres latituds, el llenguatge, la tècnica i sobre tot la ciència han estat les grans aportacions anglosaxones al món de les idees, generant noves pautes de comportament (noves ètiques), noves necessitats i nous debats ontològics com el de la realitat física vs la transcedentalitat i obligada per un cert determinisme que fan que tot allò que la ciència no pugui explicar, o no existeix o simplement és una farsa. Tot plegat com l’herència de pensadors com Hume i el seu empirisme o com Comte i el seu positivisme.

D.ARAGONÈS.

Bibliografia i Webgrafia (2010).

•Mòduls Assignatura Filosofia I UOC

•Material aportat per la consultora: Núria Eastrach i Mira

•Breu història de la filosofia (Les grans etapes del pensament filosòfic), G. Mayos amb A. Bosch, M.A. Carod, A. Castiñeira, F.J. Fortuny, J. Muñoz y J. Sales, Barcelona, Editorial Columna, 1987 (2a edición, 1995), pp. 127-146.

•Diccionario de Filosofia. Circulo de lectores Barcelona 2002. – Nova edició actualitzada por la catedra Ferrater Mora sota la direcció de Josep-Maria Terricabras.

Referències de i sobre K. Marx

http://www.ucm.es/info/bas/es/marx-eng/

http://www.marxists.org/espanol/m-e/index.htm

http://www.marxists.org/

Referències sobre Freud

http://www.psicomundo.org/freud/

http://www.psikeba.com.ar/

http://www.elortiba.org/dicpsi.html (diccionari psicoanàlisi)

http://www.psiconet.org

http://www.xtec.es/~lvallmaj/barrinou/freud/frement.htm

Referències sobre Husserl

http://www.educajob.com/xmoned/temarios_elaborados/filosofia/La%20fenomenolog%EDa%20de%20Husserl.htm

Breu diccionari analític de conceptes husserlians:

http://www.filosoficas.unam.mx/~zirion/BDACH.html

Referències sobre Heidegger

http://www.heideggeriana.com.ar http://www.heideggeriana.com.ar/bibiliografia/bibliografia.htmhttp://www.heideggeriana.com.ar/comentarios/comentarios.htm.

Referències a Sartre.

http://expositions.bnf.fr/sartre/

http://fr.wikipedia.org/wiki/Jean-Paul_Sartre

http://www.youtube.com/watch?v=srQP-wSdJWk&NR=1

http://sites.radiofrance.fr/chaines/france culture2/dossiers/2005/sartre/expo.php

http://sites.radiofrance.fr/chaines/france-culture2/dossiers/2005/sartre/expo.php

Webgrafia en General.

http://www.wikilingue.com/

http://ca.wikilingue.com/es/Sartre

http://ca.wikipedia.org/wiki/Jean-Paul_Sartre

Cites d’En Sir Winston Churchill

Sir Winston Leonard Spencer Churchill, (1874-1965 Londres) fue Primer Ministro de Inglaterra, así como estadista, orador, historiador y escritor. Recibió el Premio Nobel de Literatura en 1953 por sus obras históricas, sus artículos periodísticos y sus brillantes discursos, que lo erigen como uno de los principales oradores del siglo XX .

"Un fanático es alguien que no puede cambiar de opinión y no quiere cambiar de tema."

“El fallo de nuestra época consiste en que sus

hombres no quieren ser útiles sino importantes”.

“Las actitudes son más importantes

que las aptitudes”.

“Un optimista ve una oportunidad en todo problema; un pesimista ve un problema en toda oportunidad”.

“Una buena conversación debe agotar el tema, no a los interlocutores”.

“Valor es lo que se necesita para levantarse y hablar; pero también es lo que se requiere para sentarse y escuchar”.

“Nunca en el campo de los conflictos humanos, tantos le debieron tanto a tan pocos”.

“El éxito es aprender a ir de fracaso en fracaso

sin desesperarse”.

Cuando Churchill cumplió 80 años un periodista menor de 30 fue a fotografiarlo y le dijo: “Sir Winston, espero fotografiarlo nuevamente cuando usted cumpla 90 años”.

A lo que Churchill respondió:

“¿Por qué no? ¡Ud. parece un joven bastante saludable!”

Bernard Shaw: “Estimado Winston Churchill y muy digno primer ministro: Tengo el honor de invitarlo al estreno de mi obra Pigmalión. Venga y traiga un amigo… si lo tiene”.

Firmado Bernard Shaw.

Respuesta: “Agradezco al ilustre escritor la honrosa invitación. Infelizmente no podré concurrir a la primera presentación. Iré a la segunda… si la hay”.

Firmado Winston Churchill.

Sucedió en el Parlamento inglés. Fue durante uno de los discursos de Churchill en el que una diputada de la

oposición, pidió la palabra.

Todos sabían que a Churchill no le gustaba que interrumpiesen sus discursos. Pero la palabra le fue dada a la diputada y ella dijo en tono alto y claro:

“Sr. Ministro, si Vuestra Excelencia fuese mi marido, yo pondría veneno en su café”

Churchill, con mucha calma, se quitó los lentes, y en aquel silencio en el que todos estaban esperando la respuesta, exclamó:

“¡Y si yo fuese su marido, me tomaría ese café!”